El dilema de l’espai exterior en cas d’incendi

Des del punt de vista de la seguretat en cas d’incendi, tot espai d’un edifici es considerarà interior fins que no es demostri el contrari.

A priori, a qualsevol persona a la que preguntem si és capaç de diferenciar l’espai interior de l’espai exterior en un edifici ens dirà probablement que sí.

El criteri que hi hauria al darrere de la gran majoria d’aquestes persones seria el de considerar exterior tot allò que quedi fora de l’envolvent exterior de l’edifici, bàsicament des d’una òptica de condicionament climàtic.

El problema ve quan hem de discriminar què es considera espai exterior, no des d’aquesta òptica, sinó des del punt de vista de la seguretat en cas d’incendi.

Quan s’analitza en aquest sentit un edifici, s’hauria d’aplicar el que podríem anomenar “presumpció de culpabilitat”. És a dir, tot espai d’un edifici es considerarà interior fins que no es demostri el contrari.

En la casuística d’incendi s’entén que l’espai exterior és aquell que per les condicions de dissipació de fum i calor no arribarà mai a unes determinades condicions crítiques d’incendi, de forma que l’evacuació a través d’ell, si és transitable, es pugui fer en mínimes condicions de seguretat i que, pel que fa a la propagació de l’incendi, aquesta no sigui previsible si s’han tingut en compte les exigències del CTE DB‑SI 2 (o l’article 5.3 de l’annex II del Reglament de seguretat contra incendis als establiments industrials (RSCIEI), en cas d’establiment industrial).

En la pràctica, aquesta divergència de criteri es pot concentrar bàsicament en dos tipus d’espais:

• Patis
• Porxos

Patis

En el cas dels patis, el problema únicament és determinar en quin moment es considera que tindrà unes dimensions tals que representi un àmbit d’alliberament del fum i el foc, capaç d’extreure el fum i dissipar la calor de les flames que hi arribin, o, pel contrari, les seves dimensions seran tan reduïdes que actuarà com a canal de transmissió de l’incendi entre plantes.

En aquest cas, la normativa sí que ens dona pautes:

• A Barcelona, el Servei de Protecció Civil, Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament (SPCPEIS),  ho regula a través de la fitxa 2.03 Patis de Ventilació de la Guia Tècnica – Criteris d’interpretació de la Normativa de Protecció Contra Incendis, que deriva a l’aplicació de l’art. 10è de la Ordenança Reguladora de les Condicions de Protecció Contra Incendis (ORCPI 2008).
• Al conjunt de Catalunya, és el document DT‑6 Patis per a la ventilació d’escales protegides i especialment protegides, de la Taula per a la Interpretació de la Normativa de Seguretat Contra Incendis (TINSCI ) dels bombers de la Generalitat de Catalunya, qui estableix quines condicions ha de tenir un pati per a que hi pugui ventilar una escala protegida. Tot i que no ho menciona específicament, s’entén que si hi pot ventilar una escala protegida, considerant-ho com a exterior, es podrà aplicar la mateixa consideració a altres espais d’exigències menys restrictives en matèria de seguretat.
• A la normativa estatal, el CTE DB‑SI a l’Annex SI A Terminologia, en la validació que fa d’un pati al que hi pugui donar una escala que es consideri exterior, s’exigeix poder inscriure‑hi un cercle de diàmetre h/3 (h = alçada del pati). A falta d’altres referències normatives, aquest també podria ser el criteri, seguint el mateix raonament del punt anterior.

Porxos

En el cas dels espais porxats, l’absència de referències normatives objectives és absoluta; com s’ha dit al principi, en cas de dubte, sempre s’haurien de considerar com a espais interiors. En qualsevol cas, aquest dubte l’haurà de resoldre sempre l’autoritat competent corresponent, aplicant el seu criteri i interpretació a cada cas en particular.

El motiu d’aquesta indefinició té el seu origen, bàsicament, en el comportament del foc i el fum d’acord amb la seva tendència a anar sempre cap a amunt. Aquesta simple característica fa que, per regla general, quan un incendi o el fum provinent d’aquest arriba a un àmbit porxat, tendeix a formar una capa de fum a la part superior que, en major o menor mesura, acumula calor i aire irrespirable, afecta per tant els elements estructurals i compromet l’evacuació per aquell espai.

Evidentment, quan la configuració de l’espai és particularment favorable i elemental, es pot arribar a especular, sense entrar en estudis més detallats, sobre si en aquell espai la capa de fums no baixarà per sota d’uns nivells raonables per a permetre l’evacuació segura i si les condicions de dissipació permetran que no s’hi donin temperatures excessivament altes. En aquests casos, quan l’autoritat (normalment bombers) és del mateix parer i dona per bo el plantejament presentat, aquest espai pot passar a considerar‑se exterior.

Lògicament, la casuística és pràcticament infinita i per això no és possible definir uns criteris normatius constants, senzills i objectius per a determinar si un espai es pot considerar exterior. Gairebé sempre que ens trobem fora dels supòsits més elementals o aquests tinguin dimensions més enllà de certs límits raonables, ens veurem obligats a desenvolupar algun tipus d’estudi per a justificar la condició d’espai exterior. En el cas extrem, pot ser fins i tot necessari justificar‑ho mitjançant disseny prestacional (PBD).

Tot i que, com ja s’ha dit, l’última paraula la tindrà l’autoritat competent, a continuació es volen exposar casos elementals i quines serien les dimensions i proporcions d’aquests espais que, des de l’experiència en el disseny de projectes que tenim a ARCbcn en aquests casos, es considera que serien probablement acceptats. Es pretén així aportar una referència mínima que pugui ajudar al procés inicial de disseny, intentant evitar marxes enrere dramàtiques.

Tenint en compte que la UNE 23585: Seguretat contra incendis. Sistemes de control de fum i calor. Requisits i mètodes de càlcul i disseny per projectar un sistema de control de temperatura i evacuació de fums (SCTEH) en cas d’incendi estacionari,  estableix 2,5 m com a alçada lliure de fums mínima segura, s’hauria de descartar com a espai exterior qualsevol porxo d’alçada propera a aquesta dimensió. Considerem que es podrien començar a validar raonablement a partir de 3 m d’alçada.

En el cas dels porxos en túnel, amb ventilació per dos extrems, la millora de les condicions de ventilació que això representa permet ajustar més les dimensions.

• Porxo senzill h = 3 m (1 façana): amplada (a) ≥ alçada (h) ≥ 1,5 x fondària (f)
• Porxo senzill h > 4 m (1 façana): amplada (a) ≥ alçada (h) ≥ fondària (f)
• Porxo en túnel h = 3 m (2 façanes): amplada (a) ≥ alçada (h) ≥ 0,5 x fondària (f)
• Porxo en túnel h > 4 m (2 façanes): amplada (a) ≥ alçada (h) ≥ 0,3 x fondària (f)

Òbviament, això no vol dir que no es puguin validar espais amb condicions més desfavorables o que espais amb aquestes condicions acabin per ser rebutjats per les autoritats, però al menys es poden prendre aquestes dades com a punt de partida de referència, per tal de no anar a cegues en aquesta qüestió.