Entrades per

Sabies que… París té les xarxes de calor per calefacció (district heating) més antigues del món?

París té les xarxes de calor per calefacció i ACS més antigues del mon

Uns quants joves enginyers d’arreu del món vam poder conèixer al MINES ParisTech les últimes novetats en xarxes DHC per a ciutats sostenibles del segle XXI, durant el 7th International DHC+ Summer School de l’Euroheat & power.

A la capital francesa, vam descobrir que les xarxes de calor urbana per calefacció i Aigua Calenta Sanitària (ACS) de Paris van néixer, a finals del segle XIX, aprofitant l’excés de calor d’una planta industrial de vapor. A mitjans de segle XX, les dues xarxes van començar a connectar-se a les centrals termoelèctriques dels suburbis. Les plantes d’incineracions de residus, com passava amb la planta de vapor, aprofitaven el seu excés de calor per fer-lo arribar a les llars, a través d’una xarxa de conductes subterranis.

Són tan antigues com les de Nova York i funcionen amb vapor!

A finals del segle XX, el creixement d’aquestes xarxes es va aturar perquè van aparèixer altres tecnologies que tots coneixem avui en dia; les calderes de gas o elèctriques, l’aire condicionat…. aquests nous sistemes van estar a l’abast de tothom d’una manera més ràpida.

A partir de l’any 2000, a causa de l’increment del preu de l’energia i les primeres evidències del canvi climàtic, les xarxes de calor parisenques es van tornar a reactivar amb plantes de cogeneració, per buscar un increment de l’eficiència energètica i liderar el canvi cap a les energies renovables.

En aquests últims anys, s’ha accelerat encara més el procés de la reforma energètica.

Primerament, a les plantes antigues de vapor que funcionaven amb fueloil, s’ha passat a utilitzar gas o biogàs com a font d’energia primària i, seguidament, s’han inaugurat noves centrals tèrmiques amb tecnologies d’alta eficiència energètica, com la geotèrmia de mitjana profunditat, l’intercanvi amb aqüífer a 600m sota la superfície o el reaprofitament de la calor d’indústries i data centers.

El nombre de centrals és gran i la seva tipologia és molt diversa, ja que les mides van variant; des de petites centrals per a un conjunt d’edificis, a d’altres d’una major grandària que alimenten barris sencers. Fins i tot, algunes han resultat ser realment claus perquè alimenten la major part de Paris de manera estratègica.

A diferència de la primera xarxa de calor, les creades recentment a la capital francesa tenen en comú dos fets molt importants: treballen a baixa temperatura i tenen un alt grau de digitalització on, a través de sistemes de control, es pot monitorar en temps real el seu consum i el seu rendiment.

Per altra banda, per culpa de l’increment de les temperatures en els darrers anys, Paris nonomés disposa de xarxes de calor sinó, també, de fred. Destaca la central subterrània que intercanvia energia amb el riu Sena, la qual disposa d’emmagatzematge d’aigua freda i gel en punts del circuit per dotar d’inèrcia tèrmica i maximitzar el rendiment de la xarxa.

Així doncs, Paris aposta per un model de producció energètica sostenible, local i descentralitzada, basat en l’aprofitament dels mateixos recursos i la reutilització d’energia d’altres processos, fomentant així l’economia circular de la ciutat. I sembla que, ara per ara, aquest propòsit no té intenció d’aturar-se aquí.

Amb el mateix propòsit, l’Abadia de Montserrat aposta per una xarxa de calor (mitjançant biomassa) i fred, que es distribueix a través de la connexió dels edificis amb subestacions d’intercanvi tèrmic. ARCbcn ha dut a terme l’enginyeria d’aquest macroprojecte.

Marcel Riera
Enginyer industrial especialitzat en Energia.